El món de la música cada vegada sembla moure's a més velocitat. Ja hem assumit el ritme de nou disc cada dos anys i encara en volem més. Singles, noves cançons cada dos mesos, videoclips de cada cançó... Exigim novetats constants i, sinó, ja hem perdut l'atenció i condemnem l'artista a l'oblit.
Enmig d'aquest ritme esgotador, però, de vegades se'ns apareixen discos com Origen (U98 Music, 2021) i artistes com Beth. Feia vuit anys que no teníem novetats de la cantant de Súria. Vuit anys de silenci discogràfic que són una eternitat enmig d'aquest ritme trepidant. Per fer-nos-en una idea, fa vuit anys tot just estàvem descobrint artistes com Sílvia Pérez Cruz o Joan Dausa, començava a sonar amb força el primer disc de Txarango i encara podíem sentir grups com Obrint Pas o Antònia Font. Ha plogut molt, des de llavors.
Aquest és el temps que Beth ha necessitat per tornar a l'estudi, per alliberar-se de la pressió que imposa el mercat i per donar vida a unes cançons que ha deixat madurar, sense presses, buscant el moment oportú per mostrar-nos-les. Beth ens presenta un disc artesanal, delicat, fet a foc lent i amb tota la cura necessària. Recupera cançons escrites anys enrere, algunes de les quals havia oblidat en calaixos després que algú li digués que no tenien el nivell suficient.
'Pero sigo aquí, intentando ser feliz' canta a una de les cançons del nou treball, justament la que obria el concert d'aquest passat diumenge a Bescanó. Tota una declaració d'intencions. Després dels anys, Beth segueix aquí. I hi segueix a la seva manera, fent les seves cançons, al ritme que ella mateixa es marca i de la manera que ella desitja. I el públic l'acompanya. Diumenge, malgrat el confinament comarcal, el ple era pràcticament absolut.
El concert començava amb mal peu i uns problemes de so que obligaven a aturar l'actuació al primer tema. Però era igual. La cantant tirava d'experiència per esquivar els contratemps. Com si res, deixava el micròfon i començava una llarga conversa amb el públic que convertia el que per a molts hauria estat un maldecap insalvable en una excusa per trencar el gel i donar realisme i proximitat a l'espectacle. Com si res, al cap de poc tornava a sonar la música i el concert reprenia el fil. Quedava de deures una cançó, que havíem sentit poc i malament, però que ens prometia recuperar als bisos.
A partir d'allà, ens capbussàvem de ple a l'imaginari de la cantant, que s'acompanyava d'una banda solvent, amb músics de primer nivell. Les noves cançons ens portaven per aquell pop amb personalitat que sempre l'ha caracteritzat i ella se'ns presentava sense filtres, sincerant-se davant del públic i visiblement còmode sobre l'escenari. Recuperava material antic -"Terra trencada", "Temps de canvis", "Tots els botons"...- i el combinava amb el nou treball, majoritàriament en castellà, que dominava el repertori.
Ja pel final ens quedava el single, "Que tremolin els arbres", i una preciosa "Go inside", la cançó que tanca el nou disc, cantada només a teclat i veu a duet amb la teclista Laura Andrés. Era el moment de saldar el deute amb "Sigo aquí" abans d'acomiadar-se definitivament amb "Quan".
