Hem esperat tants mesos que ja gairebé no recordàvem ni com era. Ja no recordàvem aquella emoció de tornar anar de festival. De poder-nos aplegar milers de persones sentint un concert darrere l'altre. De poder gaudir dels millors grups del moment al llarg d'una única nit. Tampoc recordàvem el cansament, ni les cues, ni els preus desorbitats per una cervesa. Però aquest any això segurament no ens ha importat tant. Els festivals catalans comencen a reactivar-se, en comptagotes i enmig de feixucs protocols sanitaris, però després d'any i mig és la primera espurna de llum que comencem a entreveure.
El Canet Rock era un dels primers en tornar a la normalitat. Una normalitat relativa, que obligava a tot el públic a passar prèviament un test d'antígens enmig de llargues cues. Però un cop dins el Pla d'en Sala, de seguida quedaven enrere els problemes del migdia. El recinte lluïa com sempre, ple fins la bandera, amb un públic entregat i amb més ganes de Canet que mai. La festa major de Catalunya s'alçava de nou, en tota la seva esplendor i ens regalava 12 hores de vida prepandèmica.
I és que al Pla d'en Sala, tot era com abans. El festival arrencava sota el sol, amb un públic que entrava poc a poc i uns primers concerts que anaven in crescendo. Lildami era l'encarregat d'obrir foc i el seguien Jazzwoman i Suu, dues de les poques apostes femenines del festival -això també es manté com abans-. Després de la ja tradicional intervenció de Josep Maria Mainat, el l'escenari rebia ja els primers plats forts.
Stay Homas i Miki Núñez arribaven per primera vegada a Canet, ja amb bona part del públic dins el recinte i amb uns directes que posaven la base sobre la que es desenvoluparia bona part del festival. Canet Rock apostava enguany per jugar-ho tot al mestissatge, amb un cartell que oferia poca varietat estilística però connectava a la perfecció amb el que buscava el públic. Trompetes, confeti, molta festa i cançons cantades a ple pulmó per les 22.000 persones que omplien el recinte. Aquest era el fil conductor d'un festival que s'ha fet fort entre el públic més jove i que sap com guanyar-se'l.
Doctor Prats mantenien la dinàmica creixent, amb un concert que feia esclatar el Pla d'en Sala. L'aposta per concerts curts, de poc més de 45 minuts, és un dels principals encerts del festival. No hi ha temps per perdre i els grups ens regalen directes trepidants, carregats de hits i que et mantenen connectat en tot moment.
Una de les apostes atrevides de la nit eren Ciudad Jara, el nou projecte de Pablo Sánchez, líder de La Raíz, i un dels únics grups sense secció de vents que pujaria a l'escenari. Després que el COVID els agafés en plena estrena del seu primer disc, la banda oferia a Canet el seu primer directe complet amb tota la formació. També era una nit especial per La Fúmiga, incorporació d'última hora per suplir la baixa de Zoo, que en el seu primer gran concert a Catalunya demostraven perquè són una de les revelacions dels últims mesos dins l'escena festiva catalana amb un directe explosiu.
La nit avançava amb uns clàssics de Canet com Buhos, que un any més demostraven tenir el festival als seus peus provocant un altre dels grans plens de la jornada, i Roba Estesa, que després d'haver obert la darrera edició, enguany s'havien guanyat un millor horari per mostrar-nos la seva nova sonoritat, amb més treball electrònic. La traca final la posaven Itaca Band i, per últim, Oques Grasses, protagonistes d'aquell moment màgic a Canet, en què el sol comença a sortir de nou, el cansament desapareix momentàniament i el públic aprofita les darreres energies per donar-ho tot abans de tornar cap a casa.
