Quan una figura com Lluís Llach anuncia un concert de retorn després de 14 anys lluny dels escenaris, un pot tenir una certa temença. Hem vist altres vegades com retorns altament esperats s'han convertit en exercicis de nostàlgia de poc interès artístic que només han contribuït a deslluir llegats impecables i a diluir el record d'allò que tant havia significat per a tanta gent. El repte de tornar a enfrontar-se a un Palau Sant Jordi sense decebre un públic que n'esperava molt era alt, però el cantant el va saber superar amb nota.
Han passat 14 anys, però Lluís Llach demostrava des de la primera cançó que mantenia intacte aquella capacitat única per fer emocionar el públic. Aquella força de la veu, aquell cantar punyent que et deixa glaçat, però també aquella delicadesa i subtilesa que t'atrapa. Lluís Llach segueix sent Lluís Llach, malgrat els anys, que a moments semblaven no haver passat. Tancàvem els ulls i podíem ser perfectament a Verges, l'any 2007, l'endemà del darrer concert.
A diferència d'altres aparicions testimonials que li havíem anat veient els últims anys, aquesta vegada sí que podíem parlar, ras i curt, d'un concert de Lluís Llach. No era un acte d'homenatge, no era una participació en un espectacle col·lectiu. Ell n'era el centre, l'executor i el protagonista. I això ja era prou significatiu. A més, no defugia de cap dels grans clàssics. Al llarg de la nit tornaríem a sentir de la seva veu himnes com "País petit", "Que tinguem sort", "Venim del nord, venim del sud", "Companys, no és això", "Corrandes d'exili", i tantes altres cançons que ja són patrimoni col·lectiu.
I potser precisament perquè el repertori de Lluís Llach ja és patrimoni col·lectiu, el músic va voler que l'acompanyessin al llarg de la nit veus de luxe, que van saber sumar sense eclipsar-lo. Difícilment podrem oblidar moments com el duet amb Joan Dausà a "I si canto trist" o la col·laboració amb un imponent Joan Reig a "El Jorn dels miserables", un dels moments més contundents del concert. Cançons com "Un Himne per no guanyar" (amb Natxo Tarrés), "La gallineta" (Montse Castellà), "Cançó d'amor" (Joan Reig i Suu), "Cant d'enyor" (Gemma Humet i Ju) o "Abril del 74" (Els Catarres) també prenien un sentit col·lectiu, però sempre amb Lluís Llach com a veu principal.
De fet, el de Verges no es va quedar aquí i també va voler posar veu a cançons d'algun dels seus col·laboradors. Així va ser com, sense saber ben bé com, ens el vam trobar al costat d'Els Catarres cantant "Invencibles", de ben segur la sorpresa més inesperada de la nit. També Joan Dausà ("La vida és més que això"), Montse Castellà ("Revolució") i Natxo Tarrés ("Tornarem a casa") van poder lluir repertori propi davant d'un Sant Jordi pràcticament ple i amb una companyia inigualable.
I sí, segur que amb un repertori tant extens, qui més qui menys, va trobar a faltar la seva cançó. Potser "Amor particular", potser "Viatge a Ítaca", potser "Núvol blanc"... I potser molts haurien coincidit amb "Laura", però el mateix cantant assegurava des de l'escenari que no la tornaria a cantar mai més. Això sí, guardava un record emotiu per Laura Aymerich i li dedicava "Tinc un clavell per a tu", que es combinava amb la màgia en directe del Mag Lari.
En el capítol d'absències, també hi podríem sumar "L'estaca", que va sonar, però no en veu del seu autor. Després d'una emotiva "No és això, companys" on tots els col·laboradors prenien l'escenari per fer-hi una tornada coral, Llach animava al públic a ser ells qui entonessin el gran himne. Un moment bonic de comunió col·lectiva, sí, però que ens va deixar amb l'espina de no haver sentit, qui sap si per darrera vegada, sentir "L'estaca" cantada per Lluís Llach.
