La cara de Guillem Gispert en pujar a l'escenari ho deia tot. El públic feia estona que cridava, aplaudint embogit amb cada petit moviment dels tècnics que ultimaven els detalls de l'espectacle. No era per menys. Per a la gran majoria, aquella era la primera vegada en més d'un any que podíem assistir a un concert amb totes les lletres, com els d'abans.

"Banda de rock" hi donava el tret de sortida, mentre el públic es deixava anar, cantant a ple pulmó, i els músics s'ho miraven com qui encara no s'acaba de creure el que està vivint. Manel treien l'artilleria amb un concert que mantenia bastant el repertori de la gira, però on se'ns mostraven més entregats que mai, gaudint de cada cançó. Potser per això ens regalaven prop de dues hores de concert a cop de hit.

"Captatio Benevolentiae" -o la ja rebatejada popularment com "Ens en sortim"- aportava el moment de major càrrega èpica i emotiva del concert, en una espècie de ritual de teràpia col·lectiva. També era un dels pocs moments nostàlgics per recordar aquells primers Manel, època de què també recuperaven "Dona estrangera". La resta del concert, com ja estem acostumats en aquesta gira, el marcaven les cançons dels darrers dos treballs. I tres novetats, les tres cançons que formen l'últim EP i que, sobretot "La jungla" i "Tipus suite", han entrat ja a la llista d'èxits inqüestionables.

Però si una cosa tenen Manel, és que saben com guanyar-nos, guardant-se per la llarga recta final una descàrrega difícil de pair. I si ja en un auditori ens costa mantenir-nos a la cadira, a La Mirona i dempeus, allò era el deliri. "Sabotatge", "Boy band", "Per la bona gent" i uns bisos que arrenquen amb la subtilesa de "Les estrelles" per créixer després cap a "Tipus suite" i trobar l'apoteosi amb "Teresa Rampell". I quan la cosa sembla haver tocat sostre, dues canonades finals, "Boomerang" i "Benvolgut" per deixar-nos absolutament atònits.