Ens hem citat amb Pau Riba a Girona. El despatx original de Carles Rahola, conservat en una de les sales del Museu d'Història, ens sembla un bon escenari per rebre'l. L'ocasió bé mereix un espai a l'altura. 'Dioptria', el seu disc icònic, compleix 50 anys i ho volem aprofitar per fer repàs de tot el que van significar aquelles cançons que formaven un doble àlbum que era un autèntic clam transformador i transgressor sorgit en ple franquisme. 

Què va significar Dioptria per Pau Riba, en aquell moment?

Per a mi va suposar una descàrrega. Vaig tenir una mena de precocitat patològica i als 17 o 18 anys ja tenia tot el repertori compost. Jo treballava fent portades a la discogràfica Concèntric, que era del senyor Passola, i em van deixar fer uns primers singles i EPs però quan va venir l'hora de fer un disc li vaig dir que amb LP no en tenia prou. Llavors vaig parlar amb en Toti [Soler] i ens hi vam posar tots els músics per fer-ho bé, a un nivell europeu. Però quan encara estàvem gravant el primer disc va venir i ens va dir que la butxaca ja no rajava més. Allà em vaig poder despendre de tot aquest munt de cançons i llavors, el segon, no vam tardar ni un any a fer-lo.

Què t'empenyia ja de tan jove a fer aquelles cançons?

Hi ha vàries circumstàncies. A casa meva érem nou germans i formàvem part de l'aristocràcia intel·lectual d'aquella època. El meu avi era en Carles Riba i a mi no paraven de dir-me: 'ai tu ets el net d'en Carles Riba'. Estava fins el monyo de tot plegat i la meva manera d'expandir-me era escrivint. Jo vaig començar escrivint prosa i poesia i, a partir d'aquí, els poemes van començar a convertir-se en cançons. Jo feia càlculs i veia que el meu avui, que era tant conegut, venia quatre putus llibres. En canvi en Serrat i en Pi de la Serra i tots aquests...

Vas començar a cantar per una mentalitat comercial, doncs?

No tan comercial, que a mi els diners mai m'han mogut gaire, sinó per la possibilitat de tenir un públic, d'arribar al carrer... De ser conegut, vaja.

Senties una pressió familiar per venir de la família que venies?

No, jo crec que no. Era més la necessitat de destacar entre nou i de destacar dels meus avis. Hi havia en Carles Riba, la Clementina Arderiu i en Pau Romeva, que era fundador d'Unió Democràtica i que havia estat diputat al Parlament amb en Tarradellas. Dels quatre avis, tres eren grans intel·lectuals.

Aquest voler destacar és el que et va dur a Dioptria?

Bé, tot això coincidia amb el que jo en dic la revolució dels joves als Estats Units, que també podríem dir-ne utopia hippy. Entre el rock'n'roll i l'LSD la joventut va agafar consciència de classe i poder. Fins aleshores els pares sempre ens havien dit: 'nen fes això' o 'nen, això no es fa'. A partir d'aquí van canviar les tornes: 'pare, no em toquis la pera'. Per això jo en dic la revolució dels joves, que jo diria que és una cosa que encara dura.

I ara, 50 anys després, què significa per a tu Dioptria?

Per a mi significa la meva revolta en contra de la família, la petita burgesia i en contra del que llavors se'n deia 'la cultureta'. No la cultura catalana, no, 'la cultureta'. En contra de tots aquests diminutius d'aquella època. Dioptria I és un torpede contra la línia de flotació de tot aquest món. Llavors hi ha el Dioptria II, que ja és una transició cap a una altra ideal de vida que finalment es concreta a 'Jo, la donya i el gripau'.

Encara l'escoltes, de tant en tant?

No, jo normalment no escolto mai ni música dels altres, ni música meva. Però ara estem rodant el disc, així que si no l'escolto en disc l'escolto amb els músics al darrera.

Amb la perspectiva dels anys, hi veus coses que hauries fet diferents?

No, la veritat és que no. Precisament l'altre dia estava a Formentera i pensava: 'que inspirat que estaves quan vas compondre 'Jo la donya i el gripau', quin maestrillo que eres!'. I els dobles Dioptries deixeu-los córrer, també!

T'hi sents representat, encara?

Sí. [Dubta] Bé, representat directament no ho sé, però sento representat el Pau d'aquella època.

I el Pau d'ara és molt diferent a aquell?

No, no crec que sigui gaire diferent. Però el que no he fet mai és repetir-me. No he tingut mai aquesta sensació de dir 'això funciona, seguim per aquí'. Cada vegada m'ha enganxat en un moment diferent de la vida, gairebé podria dir-te que amb una parella diferent [riu] i cada vegada és un rollo diferent.

Amb el temps aquell disc s'ha convertit en una espècie de mite, un disc molt estimat i venerat, especialment per la crítica, que l'ha considerat el millor disc en català de tots els temps. Què en penses?

Jo, quan m'hi vaig posar, em vaig dir a mi mateix: 'Jo vull fotre rock'n'roll'. Vaig anar amb en Toti i l'hi vaig dir: 'vull fer unes cançons rockeres'. Com que eren molt bons músics i tenien molta cultura i molta solera van fotre un rock potent i molt a l'altura de l'estranger, d'Europa o, fins i tot, d'Estats Units. Realment el resultat ho diu per si mateix: el millor disc de Catalunya de tots els temps, un dels 10 millors d'Espanya i, probablement, un dels 100 millors del món [riu].

Per això després de 50 anys encara en parlem.

Sí, per això té aquesta vigència. A mi el que m'estranya una mica és que la vigència també afecti a les lletres. Sobretot el Dioptria I, que és un cant contra la família i la burgesia, i tot això i jo creia que tot això ja no existia. Però la Memi [la seva parella] diu que sí.

És un disc amb molta ràbia, però aquesta ràbia la bolques contra la figura de les dones. Per què?

Aquí crec que hi ha un percentatge, no sé quin, de masclisme ancestral. I, per altra banda, que a casa meva qui portava la batuta era la meva mare i dues ties àvies. Però potser pesa més el primer punt. [S'atura un moment per pensar] 'Mareta bufona' sí que parla de la manera de fer particular de la meva mare, però 'Vostè (tu, tu mateixa)', per exemple, era la fórmula social que jo havia viscut.

Són unes cançons en contra de l'opressió del concepte clàssic de família però on culpes del no alliberament a la dona.

Una mica era dir: 'Dona, per què no protesteu? Per què no us queixeu? Per què no feu la revolució?'

[Intervé la Memi, la seva companya, que seguia atenta l'entrevista: "És una mica aquest masclisme que porteu a l'ADN"]

Exactament, és més això que qualsevol altra cosa.

És un disc que podria tenir un rerefons feminista per aquesta voluntat d'alliberament, però també té aquesta visió masclista.

Feminista, dius? En aquella època de tot això del masclisme i el feminisme no se'n parlava. Era masclista i s'ha acabat! No crec que en cap moment em plantegés 'anem a trencar una llança a favor del feminisme o de les dones'. Era una crítica al sistema en general però, sense que jo me n'adonés, amb el masclisme estirant-me la cua.

"Era una crítica al sistema en general però, sense que jo me n'adonés, amb el masclisme estirant-me la cua"