Hi ha pocs artistes que tinguin la capacitat escènica que té Rozalén. La cantant d'Albacete és tot força i passió sobre l'escenari. Un huracà carregat d'energia que interpreta cada cançó des de l'ànima, posant fins l'últim gram de les seves forces a disposició de l'espectacle. Potser per això queia rendida, estirada sobre l'escenari, només acabar el seu concert al Porta Ferrada. No era per menys. En el seu retorn al festival després de tres anys, ens havia regalat dues hores d'un concert majúscul, d'una entrega absoluta i una càrrega emocional immensa.
Malgrat haver entrat de ple dins el pop mainstream estatal, Rozalén no deixa de ser una cantautora protesta, amb lletres compromeses i un discurs profundament polític. Una faceta que reivindicava sobretot en la primera meitat del concert, amb les cançons més intenses i crues. Una de les primeres era "La línea", on mostra amb tota la seva duresa el drama dels refugiats. També descobríem la història de "Justo", en un exercici de memòria històrica que ens introduïa amb els versos de Miguel Hernández. "Loba" esdevenia tot un crit d'empoderament, mentre que "Aves enjauladas" se'ns dibuixava com un cant vitalista per millorar la societat després de la pandèmia -'la calidad de la sanidad será intocable', cantava enmig d'una gran ovació-.
La primera meitat també donava protagonisme a aquelles cançons més intimistes, com "A tu vida", "La maza" o "Mar en el trigal", el senzill llançat amb Fetén Fetén. El concert mantenia un tempo pausat, emotiu, amb llargues confessions entre cançó i cançó i una Rozalén propera i sincera. De sobte, però, tot canviava. 'Ahora comienza la fiesta' ens avisava. Dit i fet.
El concert creixia i ens trobàvem amb la Rozalén més alegre i festivalera. "Que no, que no", era tota una declaració d'intencions del que ens trobaríem a continuació. Era el moment de les cançons més ballables i optimistes, aquelles que han dut la cantant a fer-se un lloc a les radiofòrmules. Cançons que mantenen el discurs i el contingut, però que l'allunyen de l'essència de la cançó d'autor per endinsar-se en el pop i les sonoritats llatines. El concert seguia amb la força lluminosa de "Vivir", abans d'endinsar-nos als sons cubans de "El día que yo me muera" i la deliciosa ranxera "Amiga".
La d'Albacete es deixava anar i se'ns presentava com una frontwoman total, capaç de menjar-se l'escenari i dominar l'espai escènic com ningú. També recuperava els temes més antics, com "80 veces", un dels seus primers èxits, o "Saltan chispas". Poc a poc, tornava a baixar les revolucions i recuperava l'intimisme amb "Vuelves" i "Comiéndote a besos", que feien encendre les llums dels mòbils i algun encenedor nostàlgic. Però era només un petit incís, potser per agafar forces de cares a un final de traca. Marxava als bisos amb "Y busqué" i tornava aviat per encendre la platea amb els dos grans hits: "La puerta violeta" i "Girasoles". El remat definitiu arribava amb una de les cançons més sorprenents del nou disc, "El paso del tiempo", envoltada en sonoritats electròniques vuitanteres.
