Fa encara no sis mesos, Stay Homas actuaven al Black Music Festival i penjaven dues vegades el cartell d'entrades exhaurides a l'Auditori de Girona. Això, però, no era impediment perquè dissabte repetissin la jugada, aquest cas de la mà del festival Strenes i combatent contra un confinament comarcal dramàtic pel sector cultural. Malgrat això, nou sold out doble i, una vegada més, resposta entusiasta per part d'uns seguidors que segueixen responent a totes les crides.
A diferència de la tardor, al concert de l'Strenes hi arribaven amb nou disc i una banda renovada, on incorporaven dos músics extra i on els tres protagonistes d'aquesta història d'èxit sorprenent que és Stay Homas guanyaven llibertat per moure's per l'escenari. Els nervis que ens confessaven només començar els combatien amb un directe trepidant, que enllaçava cançons a gran velocitat sense deixar-nos ni un respir.
En un any, han fet més de 50 temes en un exercici de creativitat que bé mereix ser elogiat. 50 cançons, a més, que transiten per una notable varietat estilística i de les quals aconseguien incloure'n un bon gruix al llarg del repertori. Això donava a l'espectacle un dinamisme i un ritme difícils de trobar en bandes emergents. Potser per això amb només un any de vida ja han omplert quatre vegades l'Auditori.
El concert combinava a la perfecció moments d'apoteosi i bogeria amb compassos intimistes i recollits, com quan tots tres músics quedaven sols i, asseguts a un banc, retornaven a les cançons de confinament. "Ya no puedo más" sonava amb Sílvia Pérez Cruz enllaunada i a la celebradíssima "Gotta be patient" era el públic qui assumia íntegrament el paper de Judit Neddermann. Ben aviat tornaven a la llavor de tot amb el reggae "Stay homa" i demostraven la seva llibertat estilística amb els sons urbans, entre el reggaeton i el trap, de "Cacatúa" i "Mientras respire".
A mesura que avançava l'espectacle, mantenir el públic a les butaques cada vegada es feia més complicat i quan amb "Another love song" demanaven a la gent cridar i xisclar simulant ser a un concert dels Beatles ja pràcticament no quedava ningú a la sala assegut. El concert enfilava la recta final convertit en una festa on fins i tot semblava que haguéssim oblidat estar en pandèmia. Si no fos perquè teníem davant el grup emblema de la pandèmia, és clar.
